Primer d'abril de 1922

Maria cada cop em deixa més parat. I més enamorat. Va estar completament d’acord que jo tinc un mal futur al jutjat de Berga i que valdria més que, sense preses, em busqués una altra feina.

Però el que debò em va sorprendre, va ser que, quan jo vaig suggerir que potser podria demanar un trasllat o mirar d’entrar com a escrivent a alguna de les colònies del voltant, va fer mala cara i em va dir que això fora sortir del foc par caure a les brases i que si a mi el que realment m’agradava, com ofici, era investigar crims, que per què no mirava de trobar una feina relacionada amb això.

―No voldràs que em faci Guàrdia Civil?- ―li vaig contestar jo, desconcertat.

―Tinc entès que hi ha un cos especial de policia que es dedica només a investigar coses importants ―Va dir―. Qui ho ha de saber del cert és el teu antic cap, el Jutge Flotats. Per què no li escrius explicant el què passa i li demanes que t’orienti?

I així ho vaig fer.

Avui ha arribat la resposta del jutge que, d’un cantó, m’obra una porta i me l’obra molt generosament, com sempre ha fet ell, i d’altra, comporta tot de maldecaps i problemes si decideixo acceptar la seva oferta.

Resulta que qui s’ocupa de les investigacions d’una certa volada, demanades pels jutges, és una branca específica del Cos de Vigilància. Ara bé, per arribar a formar part d’aquesta branca, primer s’ha d’ingressar el Cos de Vigilància i això ja no és tan fàcil.

Per començar cal ser sergent, sigui de l’exèrcit, sigui de la Guàrdia Civil. Aquesta condició la compleixo pel servei a l’Àfrica. Un cop m’hagin acceptat la sol·licitud, hauré de treballar sis mesos com aspirant sense sou, per  després fer un curs, ser  agent i anar ascendint de tercera a primera i, només llavors, seré inspector, que són els que realment investiguen. És en l’acceleració d’aquest ascens on el jutge Flotats es compromet a ajudar-me, però, fins arribar a aquest punt, m’ho hauria de fet tot jo. És un procés llarg, complicat i, en els primers nivells poc o gens pagat, Si fos per mi, no em faria por, jo tinc poques necessitats, però ara tinc una dona i potser  aviat una família i això ja són figues d’un altre paner.

Sort de Maria que és una dona com hi ha poques i de seguida ha trobat solucions: Ha dit que ella, amb l’experiència que te ara, podria mirar de trobar feina de llevadora a algun hospital de Barcelona. Llavors, amb el que ella guanyés i els diners de la venda de la fleca i la casa d’aquí, de Berga, distribuïts poquet a poquet, podríem viure el primers mesos sense sou i després completar el poc que cobrés fins que anés ascendint, fos per mèrits com amb l’ajut del jutge Flotats.

No sé si serà tan fàcil això d’entrar a treballar un hospital, però a tots dos ens fa peça la possibilitat d’anar a viure a Barcelona, jo com a membre del Cos de Vigilància, fent investigacions judicials, i ella treballant de llevadora que és potser la part que més li agrada del seu ofici d’infermera. M’ha confessat que ja començava a estar amoïnada pel que faria quan acabés d’endreçar la casa al seu gust.

Demà enviarem una nota al Doctor Ossés, a veure què en pensa ell d’aquest projecte i de la possibilitat de que Maria se’n surti pel que fa a treballar de llevadora.

Ella sembla encantada. Al cap i a la fi, Maria és nascuda i criada a Barcelona. Porta una pila d’anys fora, tants que ni jo mateix hagués pensat mai que se n’enyorés tant, fins que he vist com li brillaven els ulls davant la possibilitat de tornar-hi.