Tres de març de 1922

Aquest matí hem enterrat la mare, pobreta. De fet ja feia mesos que es veia venir, per no dir anys. Quan vaig tornar del servei a l‘Àfrica ja no es trobava bé i poc a poc ha anat decaient. Però ara fa sis mesos va empitjorar i se n’havia d’estar pendent contínuament. La Maria i jo ja festejàvem, i ella em va proposar que, si avançàvem el casament, ella se’n podria ocupar.  Em va dir, amb aquella sinceritat que tan m’agrada, que no ho deia només per la mare, i que, com jo ja sabia, estava ben tipa de l’ambient asfixiant de la Colònia i, sobre tot, de viure a ca les monges.

Sabíem que un nuviatge tan curt faria parlar la gent, però, com la Maria era viuda i més gran que jo, segur que se’n parlaria de tota manera, així que vam decidir que amb una vegada que parlessin n’hi havia prou i un matí preciós d’estiu, a les  set, Mossèn Pons, el capellà de Can Bartet i bon amic nostre, ens casava a l’ermita del Carme sense més testimonis que el Jutge Flotats i el Doctor Ossés que ens van fer de padrins. La mare ja estava massa malalta per assistir-hi.

Aquella nit la vam passar a Manresa per evitar les cassolades, esquellades i bromes de malt gust que s’acostumen a fer al pobles quan algun dels casats es vidu. La mare es va quedar a càrrec d’una infermera de Berga que la Maria coneixia.

A partir d’aquí ja va ser ella personalment qui se’n va ocupar fins ahir mateix que va morir. Coneixent Maria, com la conec, no sé que farà a partir d’ara tota sola aquí a Berga, al pis on som ara, on jo em vaig criar, a sobre mateix de la fleca que havia portat el pare i que d’ençà que ell va morir tenim llogada a un forner de Sampedor que sembla que està tenint molt d’èxit.

Maria està acostumada a treballar de far molts anys. És una dona molt  activa i no sé si en tindrà prou amb fer de mestressa de casa, tenint en compte que de moment no tenim criatures. A partir de demà quan jo tornia a treballar al jutjat i marxin el  meu germà l’Enric, i la seva dona, l’Esperança amb els que ha congeniat força, tinc por que es comenci a  avorrir.

És clar que no sé perquè pateixo. La Maria ja decidirà ella mateix el que calgui. Em sembla que alguna vegada ha insinuat que potser faria de llevadora pel seu compte. Ja s’ho estudiarà i ja decidirà. Deu me’n guard que jo hi intervingués. Em mataria. Sempre ha tingut un caràcter molt independent, Maria. I és de les coses d’ella que m’agrada. Junt amb moltes més és clar.

Econòmicament no ens caldria. Amb el meu sou i el lloguer que cobrem per la fleca, podem viure la mar de bé. No paguem lloguer. La casa és nostre i les  despeses mínimes. Però potser m’estic precipitant. Deixem passar uns  dies i les coses s’aniran ajustant per sí mateixes.