Primer d'abril de 1922

Maria cada cop em deixa més parat. I més enamorat. Va estar completament d’acord que jo tinc un mal futur al jutjat de Berga i que valdria més que, sense preses, em busqués una altra feina.

Però el que debò em va sorprendre, va ser que, quan jo vaig suggerir que potser podria demanar un trasllat o mirar d’entrar com a escrivent a alguna de les colònies del voltant, va fer mala cara i em va dir que això fora sortir del foc par caure a les brases i que si a mi el que realment m’agradava, com ofici, era investigar crims, que per què no mirava de trobar una feina relacionada amb això.

―No voldràs que em faci Guàrdia Civil?- ―li vaig contestar jo, desconcertat.

―Tinc entès que hi ha un cos especial de policia que es dedica només a investigar coses importants ―Va dir―. Qui ho ha de saber del cert és el teu antic cap, el Jutge Flotats. Per què no li escrius explicant el què passa i li demanes que t’orienti?

I així ho vaig fer.

Avui ha arribat la resposta del jutge que, d’un cantó, m’obra una porta i me l’obra molt generosament, com sempre ha fet ell, i d’altra, comporta tot de maldecaps i problemes si decideixo acceptar la seva oferta.

Resulta que qui s’ocupa de les investigacions d’una certa volada, demanades pels jutges, és una branca específica del Cos de Vigilància. Ara bé, per arribar a formar part d’aquesta branca, primer s’ha d’ingressar el Cos de Vigilància i això ja no és tan fàcil.

Per començar cal ser sergent, sigui de l’exèrcit, sigui de la Guàrdia Civil. Aquesta condició la compleixo pel servei a l’Àfrica. Un cop m’hagin acceptat la sol·licitud, hauré de treballar sis mesos com aspirant sense sou, per  després fer un curs, ser  agent i anar ascendint de tercera a primera i, només llavors, seré inspector, que són els que realment investiguen. És en l’acceleració d’aquest ascens on el jutge Flotats es compromet a ajudar-me, però, fins arribar a aquest punt, m’ho hauria de fet tot jo. És un procés llarg, complicat i, en els primers nivells poc o gens pagat, Si fos per mi, no em faria por, jo tinc poques necessitats, però ara tinc una dona i potser  aviat una família i això ja són figues d’un altre paner.

Sort de Maria que és una dona com hi ha poques i de seguida ha trobat solucions: Ha dit que ella, amb l’experiència que te ara, podria mirar de trobar feina de llevadora a algun hospital de Barcelona. Llavors, amb el que ella guanyés i els diners de la venda de la fleca i la casa d’aquí, de Berga, distribuïts poquet a poquet, podríem viure el primers mesos sense sou i després completar el poc que cobrés fins que anés ascendint, fos per mèrits com amb l’ajut del jutge Flotats.

No sé si serà tan fàcil això d’entrar a treballar un hospital, però a tots dos ens fa peça la possibilitat d’anar a viure a Barcelona, jo com a membre del Cos de Vigilància, fent investigacions judicials, i ella treballant de llevadora que és potser la part que més li agrada del seu ofici d’infermera. M’ha confessat que ja començava a estar amoïnada pel que faria quan acabés d’endreçar la casa al seu gust.

Demà enviarem una nota al Doctor Ossés, a veure què en pensa ell d’aquest projecte i de la possibilitat de que Maria se’n surti pel que fa a treballar de llevadora.

Ella sembla encantada. Al cap i a la fi, Maria és nascuda i criada a Barcelona. Porta una pila d’anys fora, tants que ni jo mateix hagués pensat mai que se n’enyorés tant, fins que he vist com li brillaven els ulls davant la possibilitat de tornar-hi. 

17 de març de 1922

No puc més. N’estic ben tip.

D’ençà que el jutge Flotats va haver de marxar a Barcelona després d’aquell cas de Can Bartet que va tocar el voraviu a l’amo i a tanta gent important, el seu substitut, el Jutge Gutiérrez, em fa la vida impossible.

Com era d’esperar, mai més he pogut investigar res. Allò era un acord una mica irregular que teníem el jutge Flotats i jo i tots dos en sortíem beneficiats. Jo feia una feina que m’agradava mot més que la que m’hagués tocat reglamentàriament i ell resolia casos que d’altre manera haguessin quedat sense resoldre. Hi ha vegades que a la Guàrdia Civil se la veu massa, quan investiga algunes cosa i no es pot ficar a segons quins recons. Bé el cas és que era un bon acord, però hagués estat demanar massa que el nou jutge l’hagués mantingut. Jo no gosava esperar-ho.

I feia bé. Ara estic limitat a fer la feina d’auxiliar  administratiu, que és la que oficialment em pertoca. Endreçar papers, atendre a la gent al taulell d’entrada i mirar que entenguin com s’ho han de fer per tractar amb “la justícia”; fer-los omplir papers, dir-los quins són els que els cal portar i, si puc, on poden obtenir-los; rebre, enregistrar i segellar, sempre per triplicat, els que finalment aconsegueixen entregar i poca cosa més. Bé, si: aguantar brometes d’alguns advocats que detesto de tot cor. Tot plegar no gaire engrescador. I a sobre el jutge li encanta buscar-me les pessigolles. Encomanar-me les coses més desagradables o més humiliants que pot i, sobretot, buscar-me els defectes i els errors a la feina amb autèntic acarnissament. I si alguna vegada li he pogut demostrar que l’equivocat era ell i que el que el que ell deia que estava malament, en realitat estava bé, encara ha estat pitjor. L’he vist posar-se vermell com un perdigot, bategar-li una vena gruixuda que té al coll i empassar-se la ràbia

―Usted siempre se ha creido muy listo Ruscalleda, tan listo que estaba por encima de sus funciones, ¿No? Y el juez anterior se lo permetia todo. Ya me gustaria a mi saber por qué. Pero tenga cuidado Ruscalleda, porqué yo no lo veo tan listo y no le voy a quitar ojo de encima. 

Moltes vegades m’ha passat pel cap deixar-ho tot i marxar, però mentre havia de cuidar-me de la mare això no es podia ni pensar. En canvi ara aquesta obligació ja no existeix i estic pensant a demanar un trasllat a un altre jutjat on no em trobi amb aquest corcó sempre a sobre.

És curiós. Quan va morir la mare vaig pensar que Maria es trobaria desplaçada, sense res a fer, ni amistats a prop, i ara resulta que sóc jo qui se sent deslligat de tot i no troba el moment de marxar. Ella en canvi no para de netejar mobles a fons, arreglar-los i si li sembla que cal, envernissar-los  de nou; rentar cortines i estores i fins i tot ha pintat ella mateixa les parets d’un parell d’habitacions. Sembla que amb fer-se seva la casa ja en té prou per estar contenta i mai no ha tornat a dir res més d’allò de fer-se llevadora.

Em penso que diumenge hauríem de tenir una conversa ben seriosa sobre tot això que em passa i com voldríem que fos el nostre futur.  

Tres de març de 1922

Aquest matí hem enterrat la mare, pobreta. De fet ja feia mesos que es veia venir, per no dir anys. Quan vaig tornar del servei a l‘Àfrica ja no es trobava bé i poc a poc ha anat decaient. Però ara fa sis mesos va empitjorar i se n’havia d’estar pendent contínuament. La Maria i jo ja festejàvem, i ella em va proposar que, si avançàvem el casament, ella se’n podria ocupar.  Em va dir, amb aquella sinceritat que tan m’agrada, que no ho deia només per la mare, i que, com jo ja sabia, estava ben tipa de l’ambient asfixiant de la Colònia i, sobre tot, de viure a ca les monges.

Sabíem que un nuviatge tan curt faria parlar la gent, però, com la Maria era viuda i més gran que jo, segur que se’n parlaria de tota manera, així que vam decidir que amb una vegada que parlessin n’hi havia prou i un matí preciós d’estiu, a les  set, Mossèn Pons, el capellà de Can Bartet i bon amic nostre, ens casava a l’ermita del Carme sense més testimonis que el Jutge Flotats i el Doctor Ossés que ens van fer de padrins. La mare ja estava massa malalta per assistir-hi.

Aquella nit la vam passar a Manresa per evitar les cassolades, esquellades i bromes de malt gust que s’acostumen a fer al pobles quan algun dels casats es vidu. La mare es va quedar a càrrec d’una infermera de Berga que la Maria coneixia.

A partir d’aquí ja va ser ella personalment qui se’n va ocupar fins ahir mateix que va morir. Coneixent Maria, com la conec, no sé que farà a partir d’ara tota sola aquí a Berga, al pis on som ara, on jo em vaig criar, a sobre mateix de la fleca que havia portat el pare i que d’ençà que ell va morir tenim llogada a un forner de Sampedor que sembla que està tenint molt d’èxit.

Maria està acostumada a treballar de far molts anys. És una dona molt  activa i no sé si en tindrà prou amb fer de mestressa de casa, tenint en compte que de moment no tenim criatures. A partir de demà quan jo tornia a treballar al jutjat i marxin el  meu germà l’Enric, i la seva dona, l’Esperança amb els que ha congeniat força, tinc por que es comenci a  avorrir.

És clar que no sé perquè pateixo. La Maria ja decidirà ella mateix el que calgui. Em sembla que alguna vegada ha insinuat que potser faria de llevadora pel seu compte. Ja s’ho estudiarà i ja decidirà. Deu me’n guard que jo hi intervingués. Em mataria. Sempre ha tingut un caràcter molt independent, Maria. I és de les coses d’ella que m’agrada. Junt amb moltes més és clar.

Econòmicament no ens caldria. Amb el meu sou i el lloguer que cobrem per la fleca, podem viure la mar de bé. No paguem lloguer. La casa és nostre i les  despeses mínimes. Però potser m’estic precipitant. Deixem passar uns  dies i les coses s’aniran ajustant per sí mateixes.