No puc més. N’estic ben tip.
D’ençà que el jutge Flotats va haver de marxar a Barcelona després d’aquell cas de Can Bartet que va tocar el voraviu a l’amo i a tanta gent important, el seu substitut, el Jutge Gutiérrez, em fa la vida impossible.
Com era d’esperar, mai més he pogut investigar res. Allò era un acord una mica irregular que teníem el jutge Flotats i jo i tots dos en sortíem beneficiats. Jo feia una feina que m’agradava mot més que la que m’hagués tocat reglamentàriament i ell resolia casos que d’altre manera haguessin quedat sense resoldre. Hi ha vegades que a la Guàrdia Civil se la veu massa, quan investiga algunes cosa i no es pot ficar a segons quins recons. Bé el cas és que era un bon acord, però hagués estat demanar massa que el nou jutge l’hagués mantingut. Jo no gosava esperar-ho.
I feia bé. Ara estic limitat a fer la feina d’auxiliar administratiu, que és la que oficialment em pertoca. Endreçar papers, atendre a la gent al taulell d’entrada i mirar que entenguin com s’ho han de fer per tractar amb “la justícia”; fer-los omplir papers, dir-los quins són els que els cal portar i, si puc, on poden obtenir-los; rebre, enregistrar i segellar, sempre per triplicat, els que finalment aconsegueixen entregar i poca cosa més. Bé, si: aguantar brometes d’alguns advocats que detesto de tot cor. Tot plegar no gaire engrescador. I a sobre el jutge li encanta buscar-me les pessigolles. Encomanar-me les coses més desagradables o més humiliants que pot i, sobretot, buscar-me els defectes i els errors a la feina amb autèntic acarnissament. I si alguna vegada li he pogut demostrar que l’equivocat era ell i que el que el que ell deia que estava malament, en realitat estava bé, encara ha estat pitjor. L’he vist posar-se vermell com un perdigot, bategar-li una vena gruixuda que té al coll i empassar-se la ràbia
―Usted siempre se ha creido muy listo Ruscalleda, tan listo que estaba por encima de sus funciones, ¿No? Y el juez anterior se lo permetia todo. Ya me gustaria a mi saber por qué. Pero tenga cuidado Ruscalleda, porqué yo no lo veo tan listo y no le voy a quitar ojo de encima.
Moltes vegades m’ha passat pel cap deixar-ho tot i marxar, però mentre havia de cuidar-me de la mare això no es podia ni pensar. En canvi ara aquesta obligació ja no existeix i estic pensant a demanar un trasllat a un altre jutjat on no em trobi amb aquest corcó sempre a sobre.
És curiós. Quan va morir la mare vaig pensar que Maria es trobaria desplaçada, sense res a fer, ni amistats a prop, i ara resulta que sóc jo qui se sent deslligat de tot i no troba el moment de marxar. Ella en canvi no para de netejar mobles a fons, arreglar-los i si li sembla que cal, envernissar-los de nou; rentar cortines i estores i fins i tot ha pintat ella mateixa les parets d’un parell d’habitacions. Sembla que amb fer-se seva la casa ja en té prou per estar contenta i mai no ha tornat a dir res més d’allò de fer-se llevadora.
Em penso que diumenge hauríem de tenir una conversa ben seriosa sobre tot això que em passa i com voldríem que fos el nostre futur.
No hay comentarios:
Publicar un comentario